Skip to content

El cost de l’aigua a Catalunya: un debat pendent

junio 22, 2011

(NOS HEMOS MUDADO A www.dixitciencia.com)

 

La setmana passada el Conseller de Política Territorial, Lluís Recoder, va presentar, en compareixença al Parlament, l’estat de les finances de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), l’organisme públic encarregat de la planificació i la gestió de l’aigua a Catalunya. Era un fet conegut que la situació financera de l’ACA no era gens bona. El Conseller va anar més enllà i va assegurar que l’ACA es troba en fallida. I per superar aquesta situació crítica, anuncia que caldrà que ens anem preparant per a una previsible pujada del preu de l’aigua.

Davant del reconeixement públic d’aquesta realitat, la primera reacció dels ciutadans és d’indignació. Ens sentim estafats, una vegada més, per una gent que no sabem ben bé què fan, quants diners es gasten i en què, però que han generat un forat molt important a la bossa d’un organisme públic. Només cal fer una ullada als comentaris recollits als webs que aborden aquest tema per copsar el sentiment majoritari: els insults i les desqualificacions adreçats als responsables en la gestió de l’ACA, i en alguns casos fins i tot al personal tècnic que hi treballa, dominen de forma aclaparadora. En general la percepció és que l’ACA és un organisme que no serveix per a res, on s’atrinxera tota una colla de paràsits que cobra de l’Administració pública, és a dir de la butxaca de tots, sense prestar cap servei útil al conjunt de la societat. Des d’aquesta perspectiva la indignació està més que justificada, però abans de repartir bastonades, caldria assegurar-se que els destinataris les mereixen, no sigui que apuntin en una direcció equivocada.

L’ACA és un organisme necessari, i ho és perquè dóna un servei del tot imprescindible per a les persones: la disponibilitat d’aigua. I justament per la importància estratègica del servei que dóna, és bo que sigui un organisme públic. Pot molt bé ser que a l’ACA s’hi hagin produït deficiències de gestió, excessos, males pràctiques o d’altres conductes reprovables, i si és així cal prendre totes les mesures oportunes per evitar que es repeteixin i, quan sigui pertinent, fer pagar amb el pes de la llei a aquells qui tinguin responsabilitats punibles. Però l’impacte econòmic de totes aquestes  accions, cas d’haver-se produït, són la xocolata del lloro en comparació amb el deute de l’ACA. El fonament d’aquest deute ve d’una altra banda.

Tots nosaltres utilitzem aigua. La necessitem per mantenir-nos vius i per al desenvolupament de gairebé totes les activitats socioeconòmiques del món en què vivim. I disposar d’aigua en quantitat i qualitat suficient, tant a les nostres aixetes com al medi que ens envolta, té un cost. La pregunta és, estem disposats a pagar-lo?

Segons dades de l’anàlisi econòmica del nou Pla de gestió de l’aigua, elaborat per l’ACA i aprovat pel Govern de Catalunya a finals de 2010, actualment el preu mitjà de l’aigua a Catalunya permet recuperar tan sols un 68% dels costos del cicle de l’aigua. I aquest percentatge mostra una distribució d’allò més desigual entre els diferents agents que participen en la gestió. Així, mentre que els operadors privats -les companyies privades que fan arribar l’aigua des de les plantes potabilitzadores a casa nostra- recuperen el 100% dels seus costos, l’ACA només en recupera, a través del cànon que paguem els usuaris, un 47% (un 72% si no es tenen en compte les amortitzacions d’actius i la devolució de l’endeutament). I aquí rau el veritable problema. Els serveis que presta l’ACA per garantir la disponibilitat d’aigua, el sanejament de les aigües residuals i el manteniment i millora del medi costen molt més del preu que en paguem els usuaris.

Per cobrir el diferencial entre les despeses i els ingressos de l’ACA hi ha diverses opcions. Una seria pagar més cara l’aigua. Una altra, subvencionar l’aigua mitjançant l’aportació de diners a càrrec dels pressupostos públics fins a equilibrar la balança. I una tercera opció és deixar que l’ACA s’espavili i tregui els diners d’on pugui és a dir, dels bancs. Doncs bé, des de fa molts anys a Catalunya s’ha optat per aquesta darrera opció. Si bé l’ACA rep algunes aportacions d’altres administracions, el gruix del finançament que necessita per eixugar el seu dèficit l’obté a través d’endeutament. I és clar, de la mateixa manera que està passant a moltes famílies, la bola s’ha fet més i més gran fins a arribar a un límit insostenible en què, ofegada pels interessos que ha de pagar als bancs, l’ACA no pot fer front als seus pagaments. És la situació de fallida que anuncia el Conseller.

Arribats a aquest punt, caldria preguntar-nos: de qui és la responsabilitat?

Doncs en primer lloc dels polítics, que coneixedors del problema, durant anys i anys han preferit amagar el cap sota l’ala i evitar mesures impopulars que poguessin desgastar-los i afectar els seus interessos electorals a curt termini. Per això, des de fa una bona colla d’anys, la part del preu de l’aigua que paguem en concepte dels serveis que presta l’Administració amb prou feines ha pujat per sobre l’IPC. Algú s’hi havia fixat?

Però potser fóra bo fer un pas més, i valorar fins a quin punt el conjunt de la societat hi té també una part important de responsabilitat. Tots volem que l’aixeta ragi quan l’obrim, i tots agraim trobar l’aigua neta quan ens banyem al riu o al mar. Però quan hi ha risc que ens toquin la butxaca, la protesta és immediata. Un servei de primera a un preu de ganga, ja es veu que és una combinació de difícil maridatge.

Quin futur volem?

La realitat és que a dia d’avui formem part d’un espai, Europa, on la legislació vigent exigeix tot un seguit d’obligacions, en principi en benefici del conjunt de la ciutadania. En matèria d’aigües, aquestes obligacions es fonamenten en l’aplicació d’una normativa europea (Directiva 2000/60/CE), de marcat caràcter ambiental, que exigeix un nou model de gestió de l’aigua sostenible tant des d’un punt de vista ambiental com econòmic. En aquest context, l’ACA ha elaborat un nou Pla de gestió de l’aigua on es fixen les mesures que cal desenvolupar fins l’any 2015 per complir amb els objectius establerts, i el seu cost. Els versats en la matèria podran discutir si el model de gestió i les mesures programades són o no les més encertades. En tot cas, el Pla ofereix una garantia raonable d’aigua per als diferents usos, suposa un salt endavant en la millora del nostre entorn natural i preveu mecanismes per incrementar, de forma progressiva, el percentatge de recuperació de costos.

Ara ve el problema. I tot això com es financia? Qui ho paga, i en quines condicions?

Actualment a Catalunya estem pagant l’aigua, de mitjana, a 1,70€ el m3 (1000 litres). No és un preu massa elevat si el comparem amb el nostre entorn europeu. En àmbits urbans, per exemple, el preu de l’aigua a Barcelona (1,78€/m3) és clarament inferior al de Berlin (4,92€/m3), Londres (2,56€/m3) o París (2,12€/m3), per bé que els salaris mitjans a Barcelona i en aquestes ciutats tampoc són els mateixos. Una comparativa força més interessant és la del preu de l’aigua en relació a d’altres serveis de consum generalitzat. Per exemple, en telèfon mòbil els catalans ens gastem de mitjana el doble de diners al dia (1,40€/dia) que en aigua (0,68€/dia). No cal perdre massa temps reflexionant sobre la transcendència d’una i altra despesa. Per què, en general, quan una empresa privada puja el preu d’un servei, sigui o no bàsic, simplement ens resignem, i en canvi si l’augment el fa un organisme públic correm a desenterrar la destral de guerra? Ens apugen constantment la llum i, com a xaiets, paguem i llestos. Qui es vol quedar a les fosques?. Ara toca l’aigua. Molts pensaran que no hi ha dret, d’altres que potser ja tocava. Abans de posar el crit al cel, com a mínim parlem-ne.

El Pla de gestió de l’aigua fa una estimació del preu al qual hauríem de pagar l’aigua el 2015 per poder dur a terme totes les mesures programades i equilibrar el balanç d’ingrés i despesa de l’ACA: 3,02€/m3. Un 78% més que ara. És una pujada brutal, que en tot cas s’hauria de fer de forma gradual i explicant-ne bé les raons.

Com a societat, i amb els polítics al nostre servei, hem de ser capaços de decidir en què volem gastar els recursos, quines són les nostres prioritats. Però ho hem de fer amb coneixement, informació i dades.

David Sáez

Anuncios

From → Y el blog

2 comentarios
  1. @marc__cb permalink

    Les “Misèries de l’ACA” a Ecodiari, per anar completant informació:
    http://www.ecodiari.cat/noticia/7364/mis/ries/aca/estalvi/pen/ria?utm_medium=twitter&utm_source=twitterfeed

  2. marc__cb permalink

    Afegeixo nou article a l’ARA sobre les inundacions i els plantjaments tècnics per fer-hi front… (Ara, Aca…??)
    http://www.ara.cat/ara_premium/ara_tu/Inundacions-quatre-gotes_0_593940628.html

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: